Ayer Allendegui se propuso tentarnos con el aparatoso menú de la cena ofrecida por el Sr. Obama, y comprobó que cuando se habla de comida, todos COMENtan. También yo lo hice: más o menos dije que esa cena no me parecía ni de lejos tan apetecible como la que propone Pla en Un senyor de Barcelona, y que mi padre me leyó por teléfono. Leed y juzgad (transcribo en catalán, creo que se entiende bien):
"De Manlleu a Olot tardàvem divuit hores i fèiem la travessia muntats a cavall dels matxos del Reiet de Vic, que tenia una gran quadra d'animals de bast. Sortíem quan encara fosquejava; feia fred i ens cobríem les orelles morades amb les bufandes grosses i peludes del temps.
Quina manera de viatjar, Déu meu, més plàcida i agradable! El camí es feia en quatre etapes: la primera s'acabava a l'Esquirol, o sia a Santa Maria de Corcó. En arribar-hi ens dirigíem a l'hostal del Botiguer, que era excel.lent. A la vora del foc, hi esmorzàvem de forquilla: truita de mongetes, una botifarra i una amanida del temps. Després, les postres i el vi ranci. Quan sortíem de l'hostal per muntar altra vegada en els matxos vèiem el món tocat per la puresa i la dolçor matinal, a través del cristall de l'aire fi.
La segona etapa ens portava a l'hostal de ca la Rutllada. Hom donava un bon pinso als animals, i els viatgers ens assèiem a taula per dinar: sopa i carn d'olla suculenta -amb l'orella i la cua de porc, la cuixa d'oca i la botifarra negra- i un entrant. Tot era fresc, senzill, gustós de la més elevada qualitat, cuinat amb un interés extraordinari. Per postres, la grana de capellà: una nou, quatre ametlles, dues avellanes i quatre figues seques que tant de gust de beure donen a la boca. I cafè. Després els homes encenien el caliquenyo i es reprenia la marxa.
La tercera etapa era la més llarga i consistia a travessar Collsacabra i passar de Cantonigròs als Hostalets d'En Bas del Grau d'Olot. El camí era bo fins al Grau, on hi havia una casa. Després es baixava per un pendent perillós, fortíssim, sobre l'aiguavessant del Fluvià. Als Hostalets es menjava una queixalada per berenar, que solia consistir en quatre cargols (o sia cargols ad libitum) a la vinagreta o una porció d'ànec, de pollastre o de colomí guisat amb una cabeça d'all o unes cebetes.
S'arribava a Olot negra nit, just a l'hora de sopar, que es produïa a la Fonda de l'Estrella, que era l'establiment d'aquesta classe millor de Catalunya per aquell temps" (J. Pla, Un senyor de Barcelona, Barcelona, Destino, 1989, pp. 92-93).
